Sense dubtes, l'heu de mirar.

Amor, turment.

Amor tortura
Que em deixa sense força
I m’atrau a l’obscuritat del meu ser,
Que ja camina sense glòria.

Amor martiri
De papallones que es tornen claus
Cors taquicàrdics
I ulls feixucs de no dormir.

Amor suplici
Que espera i no rep
Que calcula inexacte,
Que mor sense haver viscut.

Amor de pena,
Sofriment i dolor.
Amor trist,
Amor que s’apaga.

No viatgem mai com dius

No viatgem mai com dius
I ens perdem per sendes novelles
Plenes de rancúnies passades
Que ens omplin de buidor.

Convivim amb vanitats imperioses
I cuidem el narcís com a fill maleducat
D'espelmes malmeses que ja mai
Tornaran a donar cap claredat.

Seguim fent sonar la musica celestial,
Sons caducs que ja aguaiten el seu final
Mentre escoltem les rialles dels nous deus
O dels qui han quedat perpetuats.

Res ens queda més enllà de l'horitzó,
Que ara també és buit
Que roman deixant esperances
Als qui creuen seguir dins la partida.

Fragilitat

Nus que es descorda

Al passar per la teva mirada,

De càlides rencançes,

D’inassolibles deutes.

Dreceres antigues

Que porten enlloc,

De cares tristes,

D’albades solitàries i grises.

Serioses aparences

Que amaguen complicitat,

De nits properes,

De còssos agitats.

Fragilitat inmensa

Que es trenca cada no-res

Que busca eixides

I només troba desconsol.

Tampoc ens haviem equivocat tant.

Les noticies que escoltem darrerament sobre el País Valencià son com a mínim esfereïdores, mirant el panorama des de fora i analitzant-lo fredament, el nostre país ha acabat sent el més paregut a un lloc sense llei i un solar abandonat.
Fa anys, quan al bellmig de la glòria econòmica alguns ens posicionavem en contra de tot aquest "progrés" fals que viviem, se'ns tacava d'antivalencians, criticons i persones de mala fe per anar en contra d'allò que anomenaven "los intereses de los valencianos", doncs be, el temps sembla que ens ha donat la raó, i tota aquesta fauna que volia el mentat "progrés" no ha resultat ser més que un grapat d'interessats en plenar-se les butxaques i deixar-nos en la més absoluta de les misèries.
Des de dins no ens n'adonem, però analitzant l'espectacle detingudament, podem dir que estem vivint pot ser els temps més obscurs que el País Valencià mai ha conegut. Pegant una ullada als tribunals, tenim a l'Ex-president assegut a la banqueta dels acusats i un bon grapat de consellers acompanyant-lo, batlles i concejals d'arreu no es queden curts, personal de les diputacions... Això, el que sabem, que de segur que no és ni molt menys tota la veritat.
Aquella terra que ofrenava glòries a Espanya sumisament, ha hagut de passar a suplicar llimosna a Espanya per poder sobreviure després de que els mercats li neguen per totes totes l'accés als diners, i és que aquell "interés de tots els valencians" ara ja no atreu ningú per molt alt que siga.
El balafiament dels diners, l'amiguisme, la construcció/destrucció desmesurada del territòri ens ha submit en el fang del que, sincerament, dubte que siguem capaços d'eixir-se'n. Els que ens portaven el progrés econòmic i benestar, ho van fer a canvi d'hipotecar-nos un futur que ni tan sols podriem pagar, això és, vendre un pis a un treballador que cobra 200€ mensuals i pretendre que el pague en 15 anys. L'alegria ha passat, els multimilionaris han fet els seus banquets a costa nostra i ara no ens volen ni olorar. Regals de milers d'euros que ara semblen normals. Escoles a punt de tancar. Hospitals buits. Serveis sense cobrar. Proveïdors ofegats. Deute extremadament-disparat. I al calaix, ni un duro. Ha passat l'època de vaques grasses, i en aquest punt és moment de plantejar-nos, de segur voleu que segueixe'n manant-vos aquells qui us han arruïnat i s'han rist a la vostra cara? Potser no estavem tan equivocats i és hora que comenceu a escoltar altres veus.

Pd: Amb tot això, vull culpar directament els mitjans de comunicació per intentar fer veure que açò n'és conseqüència de la crisi i, per no fer veure la veritat des del primer moment en que va començar aquest gran circ, com be resumeix aquella dita castellana, "de aquellos vientos, estas tempestades".

Revolució

Nostra la ràbia, nostre el rebuig.
Vostra la ràbia, vostre el rebuig.
Nostra la ràbia, vostre el rebuig.
Vostra la ràbia, nostre el rebuig.

Mostra la ràbia, mostra el rebuig!

Vaixell de Gràcia

Aquesta tarda passejant

m'he acostat fins a Diamant,

on m'esperava un grapat de nens

jugant i rient a sobre els bancs.

Verdi em venia a retrobar

entre persones atafegades amunt i avall

i una pila de llibres antics

que rebossen sabiduria al cinema dels grans.

He baixat a la plaça de la revolució,

On encara se sent l’amargor dels afusellats

I en quatre passes m’he retrobat amb la gent a Sol,

I em rist i cantat, entre antigues parets.

M’he acomiadat a la cantonada del Teatre Lliure

I he tornat a Diamant, on assegut m’he posat a recordar,

Aquells cafes d’inacabable timidesa

I el teu darrer bes aquell matí d’abril.

L’enyorança m’ha portat a Torrent de les Flors,

On encara jeuen les nostres perpètues nits

D’amor secret al mig del carrer

De tendresa esgotada de tant gastar-la.

Joanic sona a danses valencianes,

I baixant una miqueta més avall,

La rumba m’ha mostrat el seu bressol

Vorejant el mercat de Gràcia.

El teu passeig i el de Sant Joan

Son fermes columnes de sustent

I la teva sang és viva i bombetja

Amb gent d’orgull i sentiment.

La Virreina em queda a prop de casa

I allà t’comiade un dia més,

A mig camí cap a Fontana

Entre paisatges d’estrets carrers.

Desitjat

Sabia que amb ales es podia volar,

Imaginava que amb paraules podiem entendren’s,

Que amb els ulls podiem mirar-nos

I que amb les mans ens podiem tocar.

Volia que el vent em portés la teva olor,

Que la plutja regara els meus camps,

I que els núvols fossin tan clars

que em permetéssin veure.

Escrivin-te cartes aprenia a imaginar,

I imaginant començava a estimar-te,

Estiman-te et desitjava,

I desitjan-te em plenava.

Dia/nit

Sentia aquella olor encisadora que només un camp de vermelles roselles era capaç d'emetre, mirava al cel amb despreocupació donant voltes sobre el seu propi cos i centrifugant el paisatge de verdes muntanyes que l'envoltava. Eren les primeries del mes d'abril, el capvespre avançava galopant engolint-se tot rastre de claredat, i a mesura que això succeïa, la seva ment s'enterbolia també oblidant aquells bells moments que tot just acabaven d'esdevenir. Els frondosos camps es feien a poc a poc més i més grisencs, les fulles semblaven cansades com després d'un dia tan ple de vida, i a la llunyania es deixava escoltar ja el cant famolenc d'algun depredador nocturn, era el moment de tornar a refugiar-se i recordar els bons moments fins que la llum del sol tornés a engegar aquell món...

Decideix la teua fí...

Despertar, obrir els ulls i mirar fixament l'horitzó tallat per la mar, sentir la pressió que t'empeny cap a baix, però no voler apartar la vista ni un mil·límetre per no deixar-te emportar. Tremolar a cada ventada pensant que serà la darrera i que, en qüestió de segons, seràs al fons del precipici, on tot haurà acabat i res ja comptarà. Mires ben lluny per no veure el penjat que tens al davant, i saps que estàs a un pas de viure la vida sense fí, aquella que ja ha mort i volta entre despulles finites que desapareixen a poc a poc, entre crits d'agonia que insuflen pànic a les entranyes dels porucs.
Saps que només et falta una petita empempta per donar el pas, i busques arreu aquella brisa que t'acompanye durant el camí per fer-lo més suau, perque vols viatjar entre cotó fins el darrer instant. Has comprés que res serà com tu decideixes, ni tan sols com ho imagines, si tot està sotmés a condicions, vols decidir almenys el teu final, creuar els dits perque tot s'enfile bé i intentar ignorar aquells sentiments que afloren tot just en el darrer moment.
Aquella nit vas separar les parpelles, no eren més de les tres de la matinada, després les vas tornar a cloure, i vas engegar les passes per buscar el teu precipici. Allà hi ereu, tu i ell, desafiant la vostra valentia un cop més després de tanta lluita encarnissada, però ara era diferent, tots dos sabieu que aquesta vegada havies vingut amb fermes intencions...